Avalon

Vuitè, i fins a la data, últim àlbum dels Roxy Music, els dandis del rock. Culminació del suau, i més orientat cap el rock adult, so dels últims treballs del grup, va ser un rotund èxit comercial, assolint el numero u, durant tres setmanes, a les llistes angleses, quedant-se als charts durant quasi un any sencer. Als Estats Units, en canvi, només va arribar al cinquanta-quatre, encara que es la seva única certificació com Platinum de la banda.

Ha estat catalogat per la revista Rolling Stone com a numero #31 de la llista dels 100 Millors Albums dels Vuitanta, i a l’any 2003 va arribar al 307 dels 550 Millors Albums de la Història.

Semblava que amb el Flesh+Blood, el seu anterior àlbum, els Roxy Music havien arribat al final de la seva carrera, però, sorpresivament, dos anys desprès es van reagrupar i van enregistrar aquesta petita meravella que es l’Avalon, el millor dels seus treballs. La tènue, suau elegància compresa en les seves melodies, l’estilístic romàntic ús dels sintetitzadors van molt més enllà dels coquetejos pops dels seus discs precedents. La sensual i elegant veu del dandi del rock, el gentleman del glamour, el sofisticat crooner, el Bryan Ferry (líder, principal compositor, imatge i ànima pàter de la banda), mai no havia estat tant seductora, ni en els àlbums del grup ni en la seva carrera en solitari, i el disc destil•la refinament per tots costats, tant en la música com en la lletra. Un perfecte final per una sòlida però, malauradament, curta carrera d’una de les millors bandes de rock de la història.


Àlbum: Avalon
Artista: Roxy Music

Productors: Rhett Davies i Roxy Music
Label: Warner Bros / Virgin
Release Date: Maig 1982

Track Listing:

More than This
The Space Between
Avalon
India (instrumental)

While my Heart is still Beating
The Main Thing
Take a chance with Me
To Turn you On
True to Life
Tara (instrumental)

Singles:

More than This

Bryan Ferry
Març de 1982

Primer single que va precedir la publicació de l’àlbum, va assolir el top-ten a les llistes britàniques (#6), encara que va ser un fiasco als Estats Units. Molt inusual va ser que la veu del Bryan Ferry acabés als 2.45 minuts, deixant l’últim minut quaranta-cinc segons de final instrumental amb sintetitzadors. S’ha convertit en un dels clàssics hits dels Roxy Music.

#6 UK Singles

Avalon

Bryan Ferry
June 1982

La millor cançó del disc, i una de les millors de la banda, conté una de les melodies més maques que mai s’han escrit: un ritme vagament llatí, una mica d’aproximació a un reagge blanc, un tènue i suau toc de saxo de l’Andy McKay, i la fabulosa guitarra del Phil Manzanera (un dels millors guitarristes del món), acompanyen a la sofisticada veu de vell romàntic crooner del Bryan Ferry, sonant com mai ningú ho havia fet (amb la excepció, pot ser, del David Bowie). Atenció a la seductora veu de la Yanick Etienne, sublimant uns eteris cors fins al final de la cançó

#13 UK Singles

Take a chance with Me

Bryan Ferry i Phil Manzanera
Setembre 1982

Desprès d’un començament instrumental fosc, gairebé com la banda sonora d’una pel•lícula apocalíptica, el Take a chance with Me, tercer i últim single de l’àlbum, arranca com una melodia fresca, enganxosa, un pop amable dins de la grandielocuència que destil•la tot el disc. A la cara B hi havia un remix del The Main Thing, que només es pot trobar a la caixa de 1995 The Thrill o fit All.

#26 UK Singles

Sales:
Billboard: #53 Billboard 200


Up: El millor disc de la carrera dels Roxy Music. Una joia a redescubrir de tant en tant, un compendi de bones cançons ben fetes.

Down: India, una peça instrumental totalment prescindible

La Portada: La dona (en aquella època, nòvia) del Bryan Ferry, Lucy Helmore, va aparèixer a la portada del disc ataviada com un guerrer mitjaval amb casc portant un falcó a la mà, evocant la última jornada del Rei Artur cap a la misteriosa terra d’Avalon. Es va quasi trencar així una tradició dels Roxy Music en mostrar a les portades dels seus àlbums boniques noies (sovint lleugeres de roba) en poses atrevidament sensuals

El Títol: Avalon es el nom d’una illa llegendària on, segons els contes, va ser conduït el Rei Artur, moribund desprès de la batalla amb el Mordred, per la hechicera Morgana per a finalment descansar en pau

The Song: The Main Thing, un excercisi virtual de com s’aconsegueix una bona cançó amb uns arranjaments extraordinaris.

Unreleased Tracks: Always Unknowing, inicialment B-Side del single Avalon.

Special Editions: A l’any 2003 Virgin va llançar un Hybrid Super Audio CD del disc, amb el nou 5.1-channel surround sound remix, amb la mateixa producció del disc original. S’hi afegeix tanmateix la cançó inèdita Always Unknowing, que fins ara només es podia trobar al ja esmentat The Thrill of it All, a canvi d’eliminar la (menor) i instrumental peça India.

La Perla: Tara, una altre peça instrumental, però aquesta d’una preciositat sublim. De durada molt curta, una mica més d’un minut i mig, aquesta petita joia, imbuïda amb l’hipnòtic so del saxo de l’Andy McKay, ens trasllada somniadorament en les terres del llunyà Avalon, finalitzant amb el subjugador so de les onades trencant a la platja. Infinita.

La Frase: Fallen leaves in the night / who can say where they’re blowing / as free as the wind / and hopefully learning / why the sea on the tide / has no way of turning

L’Anècdota: La majoria dels temes d’Avalon tenien que ser pel proper àlbum en solitari d’en Bryan Ferry. Desprès de molts tires i arronçes, les cançons van formar part finalment d’un disc (l’últim) de Roxy Music.

La Pregunta: Per què en la gira de presentació del disc (van venir a tocar a Barcelona, a l’Estadi Narcís Sala), no van interpretar More than This, cançó bandera de l’àlbum?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Discovery, de la Electric Light Orchestra

Making Movies

En algun lloc i temps entre els trencadors hits Sultans of Swing i Money for Nothing, els Dire Straits van trobar temps per a elaborar un dels millors discs de tota la història, el Making Movies. Tercer àlbum de la banda liderada pel extraordinari compositor i guitarrista Mark Knopfler, es va posar a la venda el 17 d’Octubre de 1980. La prestigiosa revista musical Rolling Stone va col•locar el disc en el numero #52 dels 100 millors àlbums dels vuitanta, i va ser numero u a països com Itàlia o Noruega, pujant fins els primers llocs a gairebé la resta d’Europa.

A l’inrevés que els seus treballs predecessors, Making Movies contenia cançons més llargues i elaborades, amb arrangements molt més complexes, una tònica que continuaria en la resta de la carrera musical del grup. Aquest va ser el primer disc sense comptar amb la col•laboració del segon guitarrista del grup David Knopfler, a la postre germà del Mark, qui va iniciar la seva carrera en solitari, amb molt poc bon resultat, segons es va veure més tard. Els recanvis van ser el Sid McGinnis a la guitarra rítmica, i el Roy Bittan als teclats. Aquest últim, que venía de la E. Street Band del Bruce Springsteen li va donar a l’àlbum una essència rock de qualitè que va quedar ben patent en el resultat final.

El disc s’obre amb el so de un vell orgue, reminiscència de la època del cinema mut, desenvolupant-se ràpid en la ja familiar musica Strait (veu-guitarra-bateria) de la que estem tant familiaritzats, el Tunnel of Love. L’oient enseguida es dona conta de que està davant d’alguna cosa important, mai escoltada abans per la banda, amb un final espectacular que ens recorda per qué en Mark Knopfler es l’alumne avantatjat del mestre Clapton. Vuit minuts de sensacions plenes.

Aquest monumental tema dona pas, sorpresivament, a la millor cançó del disc, del grup, i fins i tot de la història: la icònica i mítica Romeo and Juliet: un sentit homenatge a Shakespeare en un pla modern, un potent i dolorós quadre romàntic fet melodia i cançó.

Dues cançons més venen a acabar aquest nivell de quasi perfecció en el disc: Skateaway, un rítmic passeig estiuenc amb els fenomenals acords de guitarra d’en Mark, i Hand in Hand, una altra mirada a les agredolces relacions amoroses, allà on Romeo and Juliet ho deixa. La resta del disc, tot i recordar-nos bastant a les melodies dels seus primers treballs, no desentonen en absolut, encara que no arriben a la sublimació dels títols esmentats abans.

Un disc capital de la carrera dels Straits en particular, i la de la història de la música en general. No pot faltar en cap discografia que es preui.



Àlbum: Making Movies
Artista: Dire Straits

Productors: Mark Knopfler i Jimmy Iovine
Label: Warner Bros (US) i Vertigo (UK)
Release Date: 17 d’Octubre de 1980

Track Listing:

Tunnel of Love
Romeo and Juliet
Skateaway
Expresso Love
Hand in Hand
Solid Rock
Les Boys

Singles:

Romeo and Juliet

Mark Knopfler
9 de Gener de 1981

La lletra de la cançó tracta de la conversa entre els dos amants del títol, quan la Juliet abandona Romeo desprès de trobar l’èxit i la fama i es muda cap un altre lloc, lluny d’on es van trobar per primer cop. Hi ha rumors que diuen que aquesta cançó no té res a veure amb Shakespeare, si no que està inspirada amb la turmentosa relació del propi Knopfler i Holly Vincent, membre de la banda Holly and the Italians.
#8 UK Singles



Skateaway

Mark Knopfler
27 de Març de 1981

Una skater patinant pels carrers d’una abarrotada ciutat mentre escolta musica amb el seu flamant nou walkman es el simple argument del segon single de l’àlbum. La frase Making Movies on Location, d’on surt el títol del disc, ve de la cançó inèdita i homònima.
#37 UK Singles
#58 BB Hot 100



Tunnel of Love

Mark Knopfler
2 d’Octubre de 1981

Només va arribar a la posició #54 de la llista de singles del Regne Unit, tot i ser una de les millors cançons del grup. El seu famós intro interpretat amb un vell orgue pertany al Carousel Waltz, del musical de Broadway Carousel dels compositors americans Ricard Rodgers i Oscar Hammerstein II. El llarg i genial final ha esta descrit com un dels millors solos de guitarra de la història.
#54 UK Singles



Sales: 3.8 milions de còpies només a Europa
Billboard: #19 BB 200



Up: El millor disc dels Dire Straits, amb una cançó, la preciosa Romeo and Juliet, que per si sola ja justifica tot l’àlbum.

Down: Les Boys, la cançó que tanca el disc, una peça que no pega ni amb cola amb la resta del disc, arruïnant un final que tenia que haver estat millor.

La Portada: Molt simple. Aquest disc es mereixeria una de millor.

El Títol: Prové d’una línia de la cançó Skateaway, així com de la cançó encara no publicada amb el mateix nom que l’àlbum

The Song: Una de les frases de Romeo and Juliet (There’s a place for us, you know the movie song) està treta de Somewhere, de la Banda Sonora de West Side Story, el clàssic Romeo and Juliet modern del cinema.

Unreleased Tracks: La ja anomenada Making Movies i Suicide Towers es van gravar durant les sessions del disc, però mai no van arribar a veure la llum del sol. No obstant això, les dues cançons apareixen sovint en els discs pirates que circulen per la xarxa.

La Perla: Hand in Hand, una cançó molt poc publicitada, una joia amagada.

La Frase: Juliet when we made love you used to cry / You said I love you like the stars above, I’ll love you ‘till I die / There’s a place for us you know the movie song / when you gonna realize it was just that the time was wrong?

L’Anècdota: Solid Rock, l’ùnic tema realment rocker del disc, té el mateix títol que una altra cançó del Bob Dylan, del seu àlbum Saved, publicat aquell mateix any. No deixa de ser irònic que en Knopfler col•laborés en l’anterior disc del Dylan de l’any 1979.

La Pregunta: Per què en Mark Knopfler, pot ser un dels millors compositors i guitarristes del món, té tanta mala sort en els seus treballs en solitari?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Avalon, dels Roxy Music

Discovery

Discovery va ser el primer disc de la banda de rock simfònic anglesa Electric Light Orchestra en arribar al numero u a les llistes del seu país, lloc on hi va estar durant cinc setmanes. També va ser el primer en generar quatre top-ten singles d’un sol disc al Regne Unit.

Comandat per l’omnipresent, capità del vaixell, ànima pàter i director d’orquestra Jeff Lynne, aquest disc va derivar del melodiós i ominós rock simfònic dels últims treballs del grup, a una essència més pop, més disco, i més acord a aquells temps (motiu pel qual va ser durament criticat pels seus seguidors de tota la vida), tot i que el single més reeixit de l’àlbum, i de la banda, Don’t bring me Down, es una poderosa peça de rock and roll.

El disc ens ofereix una sèrie de cançons totalment allunyades del rock progressiu i simfònic del que ens tenien acostumats, acostant-se a aquest so més comercial, mes lleuger, però no per això de menys qualitat. Veritables hits disco com els singles Shine a Little Love o Last Train to London (autèntics clàssics dels vuitanta), balades esfereïdores (Need her Love, Midnight Blue, Wishing) o explosives peces del rock and roll més pur (Don’t bring me Down) fan del Discovery un disc imprescindible per entendre i comprendre les primeres èpoques dels gloriosos anys vuitanta. Una joia per a guardar, gaudir i recordar. Una herència inqüestionable per a futurs grups musicals. Un tros de la història de la música més recent. Un clàssic.

Àlbum: Discovery
Artista: Electric Light Orchestra

Productors: Jeff Lynne
Label: Jet Records, Columbia Records, Epic/Legacy
Release Date: Maig del 1979

Track Listing:

Shine a Little Love
Confussion
Need her Love
The Diary of Horace Wimp

Last Train to London
Midnight Blue
On the Run
Wishing
Don’t bring me Down

Singles:

Shine a Little Love

El primer single de l’àlbum va sortir al Maig de 1979, i ha estat sempre un dels temes més comercials de la banda, així com un dels més reeixits, arribant fins el numero sis al UK Singles i numero 8 al Billboard americà. La B-Side del single era la inèdita a l’àlbum Jungle. Una preciosa peça, meitat disco, meitat opera magna simfònica. Un clàssic dels vuitanta. Imprescindible i irrepetible.

Don’t bring me Down

La potenta Don’t bring me Down, el segon single i la cançó que tanca el disc, es, fins a la data, el tema que més alt ha arribat a les llistes del Billboard americà de la ELO (va pujar fins al #4), mentre que a les llistes angleses es va fer amb un més que meritori tercer lloc. Es la primera cançó de la banda en no incloure cap instrument de corda. Jeff Lyne la va dedicar al Laboratori Espacial de la NASA, quan aquest va entrar a la atmosfera de la Terra sobre l’Oceà Indic (sic). La B-Side del single també era un tema inèdit a l’àlbum: Dreaming of 4000.

Last Train to London

El tercer single de Discovery es va presentar com Double A-Side single al Regne Unit, junt amb Confussion. Als Estats Units, en canvi, les dues cançons es van vendre separades, al començament de 1980 Train, i a finals del 79 Confussion. Las Train to London va arribar fins al numero 8 a les llistes angleses, i fins al 39 al Billboard americà. La enyorada B-Side va ser, un altre cop, la inèdita Down Home Town. Peça capital per entendre el significat de l’èxit del disc arreu del món, i la transcendència en generacions futures. Un tema perfecte. Rodó.

Confussion

El quart i últim single de Discovery va ser aquesta peça de mig temps, un tema (a priori) menor del Discovery, però que amb els anys ha anat guanyant pes i rellevància com una de les millors cançons de la dècada dels vuitanta. La Side-B, com no, inèdita, era Poker. #8 als UK Singles i #37 al Billboard.

Billboard: #5 BB 200 / #1 UK

Up: La Electric Light Orchestra va fer un gir dràstic a la manera com tenien de compondre cançons i publicar discos, i els hi va sortir un clàssic dels vuitanta.

Down: The Diary of Horace Wimp, una cançó estranya, massa allunyada de l’esperit general de l’àlbum

La Portada: Un personatge de conte, sortit de les Mil i Una Nits, agafant amb admiració un objecte amb la forma i color del mític i icònic logo de la ELO.

El Títol: Ve d’un dels membres de la banda, en Richard Tandy, el nickname del qual era Disco Very, per la seva afecció a la música disco.

The Song: On the Run, una peça mig temps perfectament construïda.

Unreleased Tracks: Totes les Side-B dels singles, ja esmentades.

Special Editions: Es van fer unes Edicions Especials de gairebé tots els discos de la ELO, amb les ja típiques remasteritzacions. La del Discovery incloïa la cançó inèdita Second Time Around.

La Perla: Need her Love, una de les balades més maques que mai he escoltat.

La Frase: We’ll do it all again / until de Break of Light / and the feeling in your Heart / will soon be shining in your Eyes (Shine a Little Love)

L’Anècdota: Aquest va ser el primer disc en el que faltaven tres membres essencials de la banda, que hi havien estat des del començament. En canvi, si que hi surten als vídeos de les cançons.

La Pregunta: Per què la banda no es va embarcar en la ja clàssica gira de presentació del disc, i, en canvi, va gravar totes les cançons en vídeo, cosa totalment inusual per la època?

El Rànking: Nou Alderaaners

Propera Entrega: Faith, del George Michael

Rumours

L’onzè àlbum de la banda nord-americana Fleetwood Mac, Rumours (el segon desprès de les encertades incorporacions de la Stevie Knicks -cantant i compositora- i de la Christine McVie –cantant, compositora i pianista-, va sortir a la venda als Estats Units el 4 de Febrer de 1977, dos anys desprès del seu anterior i multipremiat treball, l’homònim Fleetwood Mac. Va pujar al numero u tant a les llistes americanes com a les britàniques, i ha vengut fins a la data d’avui més de 40 milions de còpies.

Considerat com el millor disc del grup, ha estat catalogat com un dels millors àlbums dels anys setanta, així com també dels millors de la història. El procés de gravació va ser lent i dificultós. La raó no es una altra que les desavinences i els conflictes amorosos sorgits entre els membres de la banda: la Christine McVie (abans Christine Perfect) estava casada amb el John McVie (baixista i colider del grup) del que tot just al començar les composicions del disc es divorciaria, i la Stevie Knicks va sortir durant molt temps amb el Lindsay Buckingham (compositor i guitarrista oficial), amb una turbulenta relació amorosa amb més baixos que alts. A més a més, immersos com estaven en els anys setanta, època de llibertat sexual i deshinibicions socials, les llargues nits sense dormir i el abús de cocaïna van fer mella amb la producció de l’àlbum.

Totes les cançons del disc parlen de les seves relacions personals, sovint tumultuoses, i estan escrites separadament per cadascun dels membres de la banda, excepte The Chain, que està signada pels cinc, que fan que escoltar-lo sigui con una mena de experiència voyeurística. L’Stevie Knicks havia declarat més d’una vegada que les cançons els hi sortien millor quan més enfadats estaven entre ells, ja que, aparentment, el grup no feia vida social ni es parlaven fora dels estudis de gravació. Així doncs, You make loving Fun, de la Christine McVie tracta sobre el director d’il•luminació de l’estudi de gravació, del que Christine estava enamorada, desprès d’haver-ho deixat amb el John McVie; Dreams, de l’Stevie Knicks, tracta sobre el trencament d’una relació, però amb un missatge esperançador; l’efecte contrari es el que té Go your own Way, del Lindsay Buckingham, amb un to més pessimista; Never going back Again, també d’en Buckingham, tracta de la il•lusió de que la tristesa i la solitud no tenen que tornar mai quan una persona es sent bé amb un mateix (sic), i Oh, Daddy, de la Christine McVie, parla del líder i fundador de la banda, el Mick Fleetwood, al que tots l’anomenaven carinyosament Big Daddy.

Rumours va estar al top del Billboard durant 31 setmanes (encara que no consecutives), i va ser també numero u a Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Va ser certificat Platinum als Estats Units, així com al Regne Unit (per primera vegada), anomenat Àlbum de l’Any de 1977, i va guanyar el Grammy com a Àlbum de l’Any.

Clàssic àlbum que transcendeix del seu origen i reputació, entrant de ple en el regne de la llegenda viva, existint més enllà de les crítiques o del temps, fent de la banda d’un grup amb més o menys èxit, a un veritable fenomen musical. Un dels millors discs de la història.


Àlbum: Rumours
Artista: Fleetwood Mac

Productors: Ken Caillat, Richard Dashut i Fleetwood Mac
Label: Warner Bros. Records
Release Date: 4 de Febrer de 1977

Track Listing:

Second Hand News
Dreams
Never going back Again
Don’t Stop
Go your own Way
Songbird

The Chain
You make Loving Fun
I don’t want to Know
Oh, Daddy
Gold Dust Woman

Singles:

Go your own Way

Escrita pel John Buckingham, va ser el primer single del disc, llançat mesos abans de l’àlbum. Tracta sobre el trencament amorós del Lindsay amb la Stevie Knicks, tot just finalitzant la seva relació amorosa. Ella sempre va dir que, mentre estava amb ell, no havia estat amb ningú més, i li va demanar Buckingham que no fos tant explícit, cosa que ell s’hi va negar.
#11 BB Hot 100

Don’t Stop

Reflexa els sentiments de la Christine McVie desprès del divorci amb el que havia estat el seu marit, el John McVie, durant 8 anys. Com anècdota, direm que la cançó la va utilitzar en Bill Clinton en diverses de les seves campanyes polítiques, demanant fins i tot als Fleetwood que la interpretessin en algun dels seus mitins. No va succeir mai.
#3 BB Hot 100

Dreams

Diuen que la Stevie Knicks va escriure la cançó amb més èxit del grup, Dreams, només en deu minuts, un dia que la seva presència no era necessària en l’estudi de gravació. L’endemà, quan la Stevie va mostrar la cançó a la resta del grup, ells, encantats, van decidir gravar-la immediatament. Com anècdota, dir que la versió que van fer el grup irlandès The Corrs de la cançó va ser el seu primer numero u a les llistes britàniques.
#1 BB Hot 100

Aqui teniu el video de Dreams, interpretat pels Fleetwood Mac, així com pels Corrs:

You make loving Fun

Últim single del disc, aquesta cançó escrita per la Christine McVie està inspirada per un affair amorós entre la Christine i el director d’il•luminació de l’estudi de gravació, desprès del seu divorci amb el John McVie. Es dona la casualitat que el John hi participa vocalment en la cançó, i ho va continuar fent durant molts anys quan la tocaven en directe als concerts.
#9 BB Hot 100

Sales: Més de 40 milions de còpies
Billboard: #1 BB 200 / 31 setmanes (no consecutives)
Awards: Album of the Year Grammy


Up: Un clàssic de clàssics. Un fenomen musical en la seva època, pel que el temps no hi passa. Un dels millors discs de la meva discografia.

Down: Al ser un disc escrit pels cinc diferents membres de la banda, en conjunt podria semblar una mica decebedor i no complir les expectatives. Les cançons, escoltades una per una separadament, no tenen desperdici.

La Portada: Fotografia en blanc i negre sobre marc groguenc del Mick Fleetwood, com a estricte professor de ball, i de la Stevie Knicks, com a alumne avantatjada, en una relació paterno-filial amb un toc presumiblement sexual. Genial.

El Títol: Rumours havia de dir-se inicialment Yesterday’s Dreams, però en John McVie, en un flash d’inspiració, va suggerir el títol definitiu, per que la atenció de la premsa estava més enfocada en les baralles internes del grup que en la música pròpiament dita.

The Song: Dreams, sense cap dubte, la millor cançó dels Fleetwood Mac, i una de les millors de la Stevie Knicks (amb permís de Sara).

The Bonus Tracks: A la versió del 2001 hi apareix la cançó Silver Springs, B-Side de Go your own Way.

Special Editions: Al 2004 va sortir una Edició Especial de dos discs amb diverses demos i outtakes, com ara Planets of the Universe, Butter Cookie o Doesn’t anything Last.

La Perla: The Chain, rara composició musical (la única que signen tots cinc) que comença fosca i estranya i que poc a poc va pujant amb un crescendo inusitat.

La Frase: It’s only me who wants to wrap around your dreams / have you any dream you’d like to sell? (Dreams)

L’Anècdota: A l’any 1998 es va posar a la venda un disc homenatge al grup i a l’àlbum: Legacy: A Tribute to Fleetwood Mac’s Rumours, produït pel propi Mick Fleetwood i versionat per a diferents artistes, com ara l’Elton John, The Corrs (amb una explosiva versió del Dreams de la Stevie Knicks), The Cranberries, o Jewel.

La Pregunta: Per què la Stevie Knicks, amb esplèndides cançons com Dreams, Sara o Gipsy (totes dins de la formació Fleetwood Mac), no ha estat capaç de fer cap cançó a la alçada de las anomenades en la seva carrera en solitari?

El Rànking: Nou Alderaaners

Propera Entrega: Making Movies, dels Dire Straits

Nous Clàssics

Benvinguts al meu nou blog. Benvinguts a l’Alderaan de qualitè, a l’Alderaan delicatessen. Encetem nou blog amb els millors discos de la història de la musica. Els discos que m’han marcat la vida, les Joies de la Corona, veritables tresors amagats dins les prestatgeries del meu estudi, discos cabdals i fonamentals, els discos que no poden faltar en una discoteca que es preui. L’enveja de tots els col•leccionistes de musica, el non plus ultra de la musica moderna, l’espectacular testimoni d’una generació filla dels Beatles i dels Rollings, hereva de l’Elvis i principal culpable de la meva passió per la musica. Cent per cent bona musica, cent per cent Alderaan.